Portada Disc

Ja a la venda! Si vols adquirir un disc, posa't en contacte amb nosaltres a través del nostre correu electrònic (avstral@avstral.cat)

Teoria de l’evolució és el primer disc d’Avstral. Es tracta d’un àlbum que inclou 10 peces, cuinades molt a poc a poc entre 2016 i 2018 al local d’assaig del grup i enregistrades, produïdes i mesclades, posteriorment, per Víctor Ayuso i Marc Martin.

Al disc s’hi respiren atmosferes pop a balquena, amb una especial presència de textures electròniques. Però és prou divers. Inclou temes petits, pianístics, de caràcter minimalista i intimista, i peces molt més contundents, de sonoritats àmplies i pretensió sonora internacional.

Pel que fa a les temàtiques de les lletres, hi imperen dues línies clares. D’una banda, el concepte d’autosuperació emocional i vital, molt lligat a la mateixa evolució, que entenem com a un concepte que tot ho abraça. De l’altra, històries aparentment circumstancials (algunes més costumistes, d’altres més psicològiques) que, en tot cas, tenen sempre un rerefons de reflexió.

Ens agrada pensar que la nostra música té cabuda en vies que s’apropen al mainstream, però que, alhora, amaguen sempre missatges fondos i de certa pretensió intel·lectual. De fet, aquesta ha estat la nostra intenció des del primer moment, no ser uns rara avis, però fer que el públic, a més a més de gaudir, pensi una mica. Que això és l’art, no?

Abril

Has deixat de perdre hores amb els teus amics d’abans
i ara escoltes grups moderns que ningú no ha sentit mai.

Ja no fumes ni t’esfumes de les festes familiars,
dissenyes dietes veganes que comencen l’endemà.

Però ara, ara, ara, encara, el teu reflex és la calma
que recorda, crema i cura alhora els dies llargs quan tot s’enfonsa.

Abril vas fer tant mal a aquell afer fugaç.
Abril em vas deixar tocat, ferit, bocabadat, obert de braços al final,
trencat, tan fred com un petó que arriba quan ja és massa tard.

Vas jugar amb la distància per guanyar a la soledat,
enterrant-me al calendari amb els fantasmes del teu passat.

Vas prometre’m 100.000 vides amb el cel a prop del cap,
però el futur ni te’l miraves: el present sempre et va atrapar.

Però ara, ara, ara, encara, el teu reflex és la calma
que recorda, crema i cura alhora els dies llargs quan tot s’enfonsa.
Però ara, ara, ara, encara, el teu reflex és la calma
que em recorda, que em crema, que em cura alhora aquells dies llargs que em cauen a sobre.

Abril vas fer tant mal a aquell afer fugaç.
Abril em vas deixar tocat, ferit, bocabadat, obert de braços al final,
trencat, tan fred com un petó que arriba quan ja és massa tard.
Tocat, ferit, bocabadat, obert de braços al final,
trencat, tan fred com un petó que arriba quan ja és massa tard.

Efecte Coraline

Un raig de llum m’ha fet caure dins dels meus pensaments sincers i amagats,
i en la soledat del cap m’he trobat amb un altre tipus com jo.

Érem els dos tan sols un sospir, un contacte neuronal, un neguit,
un desig de llibertat o un impuls que no em deixa ser qui soc.
És el moment de respirar.

Què ens ha passat, tot aquest temps, que no hem sabut entendre res?

Pel blanc d’un ull he fet cap a dins dels meus pensaments profunds i extingits,
i en la solitud del tu m’he trobat un mirall que deia ser jo.

I quan he obert la ment m’he adonat que el mirall s’ha apoderat tant de mi
que ara no sé què tinc, ni què faig, ja no soc conscient de res.
És el moment de respirar.

Què ens ha passat, tot aquest temps, que no hem sabut entendre res?
Se’ns ha fet tard per ser covards i ara el joc ja s’ha acabat.

I al final ens adonarem que en el fons no ens hem fet tant mal.
Sabem bé que un dia ens perdrem, però ara que ens hem trobat...

Què ens ha passat, tot aquest temps, que no hem sabut entendre res?
Se’ns ha fet tard per ser covards i ara el joc ja s’ha acabat.

Érem tu i jo tan sols.

Vancouver

En els camins que tallen roig la posta de sol,
dos veus xiuxiuejaven baix sota un roure fort i la verdor del sotabosc teixia un record.

Sota una pluja sense estels es pot sentir prou bé.
Les veus d’una ciutat planyent, amb el cor trencat, però la humitat dels seus carrers no hi serà demà.

I l’espessor del bosc frondós.
I el color del cel brillant.
I, de fons, els vells udols d’un llop perdut tenen ara més bon gust si ets aquí.

Entre la boira del matí, es pot dibuixar al mar la silueta d’uns vaixells que vaguen sense rumb,
i les sirenes són les veus que avisen el port.

I a la muntanya on la neu fa vida tot l’any ressonen veus de l’univers,
mentre van pintant l’aurora boreal que hi ha en un vent de pau.

I l’espessor del bosc frondós.
I el color del cel brillant.
I, de fons, els vells udols d’un llop perdut tenen ara més bon gust si ets aquí.

En els teus ulls puc veure el paisatge d’un moment que ja ha transcendit,
que amb els anys no tindrà la importància que tenia quan eres aquí;
però el record clar i la teva imatge abstracta em fan pensar

en l’espessor del bosc frondós.
I en el color del cel brillant.
I, de fons, els vells udols d’un llop perdut tenen ara més bon gust si ets aquí.

El vostre Repte

Tindreu el coratge, algun dia, de viure el que sempre heu desitjat tant?
Sereu tot allò que volíeu? Sabreu ser capaços d’arribar al final?

Podreu vèncer tots els obstacles? I riure a la cara de tots els rivals?
Tindreu el valor d’aixecar-vos, quan us falli el cos i ja no aguanteu més?

Dureu la cuirassa d’un gran soldat? Vindreu amb fermesa amb el cap ben alt?
Veureu la victòria amb els ulls tancats quan sigui el vostre moment?

Us presento la vida que us ha tocat.
Sortiu al carrer i demostreu qui sou.
Deixeu endarrere les vostres pors perquè és el moment de començar a escriure la història que heu triat.

Sabreu arriscar-vos quan calgui i prendre amb criteri les grans decisions?
Lluireu amb una gran rialla les marques que us han anat quedant a la pell?

Sabreu deixar enrere el vostre passat? Traçar una estratègia per ser els més grans?
Lluitar hàbilment per guanyar el combat? Tocar el vostre triomf amb les mans?

Us presento la vida que us ha tocat.
Sortiu al carrer i demostreu qui sou.
Deixeu endarrere les vostres pors perquè és el moment de començar a escriure la història que heu triat.

I no dubteu que algun dia trobareu tot el que esteu buscant.
I, si no hi ha cap sortida, inventeu un nou demà.

Provarem de descansar

Esperem impacients un moment que ens porti calma i descans,
que ens mostri que finalment n’hem sortit i hem pogut tirar endavant.

I veure que hem prosperat, guanyant saviesa amb els anys,
que hem arribat fins aquí, intuint que tot l’esforç ha estat real.

Que aquí no val a cedir, que aquí triomfem els més forts,
els que no ens aturem mai i lluitem fins a guanyar l’últim combat,

desafiant els rivals o el gran criteri dels Déus.
I ser de cop els millors, contemplant amb orgull el nostre afany.

I a vegades la vida no és tant, però hem crescut per no fallar.
I esperem que algú ens ajudi per seguir sempre endavant.

I ens apanyem com podem per sobrepassar els entrebancs,
per, si algun dia fallem, que ens puguem recuperar sense dolor.

Perquè busquem ser immortals, ser venerats amb el temps,
a base de persistir, demostrant que hem sigut grans com ningú abans.

Però tot trontolla un instant quan ens sentim esgotats,
quan ens donem per perduts i augurem el nostre gran final.

I a vegades la vida no és tant, però hem crescut per no fallar.
I esperem que algú ens ajudi per seguir sempre endavant.

Però es tracta de seguir lluitant, de no abaixar mai el cap,
d’insistir fins que no calgui recordar que ho vam provar.

I, si mai perdem les forces, Provarem de descansar.

Foc creuat

Si podem fer-ho de manera que no faci gaire mal, si podem fallar el tret a posta i respirar,
serà que al capdavall les bales que ens hem disparat abans eren de suro i no apuntaven a llocs vitals.

És curiós que encara ara, al bell mig del foc creuat, ens donem temps de maniobra i d’escapar.
Serà que al capdavall els temes que al final són essencials els hem deixat salvaguardats lluny del combat.

Fa tant mal un mal intent com l’intent d’anar a fer mal.
Fa tant mal tocar el gallet com mal fa el tret que no m’ha tocat.
Obrir foc cap allà on ets tu és disparar-me a mi mateix.
Tiro l’arma i crido t’estimo tant, però tant.

I tu em parles abatuda, amb la veu mig tremolant i descarregues les paraules. Ja s’ha acabat.
Fem un forat a la memòria i hi escolem el que hem trencat, i no admetem que ens hem ferit per estimar.

Fa tant mal un mal intent com l’intent d’anar a fer mal.
Fa tant mal tocar el gallet com mal fa el tret que no m’ha tocat.
Obrir foc cap allà on ets tu és disparar-me a mi mateix.
Tiro l’arma i crido t’estimo tant, però tant.

Pont de Neu

He fet aturar el motor només d’entreveure el porxo.
Pluja fina, des del cel, prova de desfer la neu.
La cortina dels veïns transparenta una mirada,
i un silenci humit i blanc surt espès del fons de casa.

I a dintre tot és quiet, allà on l’oncle ho va deixar.
I a la taula del racó, hi ha un rellotge que s’adorm.

Pluja fina, des del cel, prova de desfer la neu.
I pel finestral obert entra boira al menjador.

El caliu del foc encès pinta les parets de porpra.
Quan entro a l’estudi vell, noto olor de fusta humida.
A l’atzar, he obert el pany d’un calaix que grinyolava,
i n’he tret uns papers grocs, corcats d’anys, de pols i d’ombra.

Hi va escriure l’oncle, amb por, un matí plujós d’hivern,
que no entenia per què els rellotges s’adormien.

Pluja fina, des del cel, prova de desfer la neu.
I pel finestral obert entra boira al menjador.

I un calfred em tensa el coll quan em sento respirar.
Des que sóc a Pont de Neu, passa el temps i jo no ho sé.

Pluja fina, des del cel, prova de desfer la neu.
I pel finestral obert entra boira al menjador.

Teoria de l'evolució

Després d’uns quants intents, s’augurava el llarg viatge sense grans ensurts,
el bon naturalista ja era allà, a punt, comptant les veles d’aquell port anglès.

Setanta tripulants embarcaven un gran bergantí de deu canons,
traginen amb angúnia un vell rom cubà
i somien amb sirenes d’ultramar, quan s’allunyen ja del port.

-Disculpi’m, capità, la cabina és massa estreta, crec que s’han confós.
Que no ho veu, que no hi ha espai per al meu material d’estisores i de gàbies d’animals?
No sabeu que sóc científic? No sabeu que sóc un crac?-.

I va fer “crac!”, quan va caure a coberta amb un mareig d’esglai,
l’alçaven els esclaus, tot remullant-li el cap,
mentre reia amb sorna el capità, que cridava des de lluny:

-Senyor, heu d’estar més al cas, que la vostra feina aquí no és caçar animals!
Sou el metge, sou doctor, sou una peça clau per portar a bon port aquest noble vaixell,
limiteu-vos a l’ofici que la reina us ha donat!-.

Però ell s’escapava a la costa i flipava quan veia un fòssil
mai catalogat abans, i apuntava tot el que anava observant.

I tot sembla anar bé, es meravella amb les espècies d’animals que hi ha
i comprèn que tot és nou, que no ha vist mai res igual,
però encara no es dona per satisfet.
Això no era el que esperava en començar.

I el temps va anar passant, i la sort semblava acompanyar el nostre amic anglès,
que a través d’un llarga vista, al fons de l’horitzó,
albirava un arxipèlag monstruós, i cridava als quatre vents:

-Sisplau, amarrin el vaixell, que les terres que tenim davant no són normals!
Quines plantes, quins paisatges i quins animals!
No es distreguin i vinguin darrere meu, que avui, per fi, el viatge pren sentit!-.

Quan veu uns pinsans que volen i d’altres que paren quiets.
I s’enfila a les tortugues com qui va a cavall,
i és llavors quan ja ho veu tot molt més clar.

Aquells més forts sobreviuen i s’adapten ràpid a l’entorn.

Potser nosaltres, els humans, també hem anat canviant,
potser no ens van crear mai els grans Déus.

-I fixi’s, capità, juraria que vós sou més ximpanzé que humà.

Punt de partida

Benvingut a la vida veloç de viatges llunyans i somnis profunds,
de desigs, derrotes i triomfs, i canvis constants.

És aquí on comença el teu joc, on t’has de fixar en tots els detalls
i entomar les adversitats a aquells qui et volen mal.

Que ningú va dir que això fos senzill o que el camí seria planer.
Per això és important saber on has d’anar, perquè al final

sempre seràs un punt en la línia, un instant
que arriba de nou i se’n va, deixant un traçat en el temps.

Tant de bo que t’envoltis d’aquells que et facin mirar el que tu no veus
i observar a través d’altres ulls el que mai t’han ensenyat:

escoltar, ser amable amb la gent, mostrar-te content i no perdre els estreps.
I saber navegar pels set mars i no caure ofegat.

Que ningú va dir que això fos senzill o que el camí seria planer.
Per això és important saber on has d’anar, perquè al final

els anys viscuts t’ensenyaran a ser pacient amb els detalls.
Sempre, els finals més ben trobats són complicats.

Sempre seràs un punt en la línia, un instant
que arriba de nou i se’n va, deixant un traçat en el temps.

Recorda que sempre seràs un pas per la vida, un instant
que arriba de nou i se’n va, deixant un record en el temps.

Impuls

Digue’m quant de temps has estat esperant per fer tot allò que sempre has buscat.
Digue’m les vegades que has deixat de creure en tu per la por del que diran els altres en passar.

T’has acostumat a acceptar i a obeir el que sempre et deien que et faria bé.
Però el joc ara ha canviat, ja no ets qui eres abans, has après que mai ningú podrà seguir el teu pas.
El teu gran pas.

És el moment d’anar cap endavant, de no parar i no perdre força.
És el moment de ser qui vulguis ser, d’aprofitar l’impuls que has agafat.

Has passat massa anys esquivant la realitat, escapant dels teus errors a canvi de dolor.
I has fingit que t’era igual, que tot anava bé, però el silenci es feia gran quan no podies més.

Has vist que a la vida cal trepitjar fort, que, si mostres témer, ja ets home mort.
I has entès que ara la sort ja no serveix per res. Només tu pots ser capaç de canviar el demà.
El teu demà.

És el moment d’anar cap endavant, de no parar i no perdre força.
És el moment de ser qui vulguis ser, d’aprofitar l’impuls que has agafat.

On has anat durant tot aquest temps? Què has fet per deixar-te perdre?
Obre els ulls i comença a viure. Tot depèn de tu.

On et creus que has anat aquest temps? I què has fet per deixar-te perdre?
Obre els ulls i comença a viure. Tot depèn de tu.

On et penses que has anat aquest temps? I què has fet per deixar-te perdre?
Obre els ulls i comença a viure. Tot depèn de tu.

Digue’m on has estat aquest temps i què has fet per canviar els teus passos.
Obre els ulls, és moment de viure. Tot depèn de tu.

És el moment d’anar cap endavant, de no parar i no perdre força.
És el moment de ser qui vulguis ser, d’aprofitar l’impuls que tens
i és el teu moment d’anar cap endavant, de no parar i no perdre força.
És el teu moment d’aprofitar l’impuls que has agafat.



Correu: avstral@avstral.cat
Telèfon: +34639549763
Premsa: Joel Fortuny / joel@rgb.cat
Discogràfica: RGB-Suports